Etiqueta: cine

Les millors pel·lícules sobre menjar són aquelles en les quals no es veu molt. És present com un somni. En aquesta entrada parlaré d’una d’elles, La carretera de 2009, que vaig revisar recentment. La recorden? Si l’han vist, segur que sí. La imatge de l’home sense nom i el seu fill, caminant per un món en ruïnes després d’un desastre indefinit, amb totes les seves pertinences en un carret de la compra, no desapareix aviat. Estan malalts, es congelen, temen per les seves vides a cada segon, temorosos de convertir-se en víctimes de caníbals.

No vaig llegir blogs de cinema quan es va estrenar, així que només més tard vaig descobrir que no va tenir un gran acolliment. La pel·lícula està basada en una novel·la elogiada, i els qui l’han llegit afirmen que l’adaptació és inferior. Per a mi, no és un problema, ja que només he vist la pel·lícula.

Alguns la van acusar de ser massa popular, de no ser prou fosca, per por d’espantar al públic. Uns altres van afirmar el contrari, considerant-la insuportablement ombrívola.

Sense saber de les crítiques, em va encantar sense reserves quan es va estrenar i, en tornar a veure-la, vaig descobrir que era tan bona com la recordava. És la imatge més crua, i alhora més creïble, dels últims dies de la humanitat que he vist. I és molt més que una simple història de supervivència ambientada en el futur. Planteja totes aquestes preguntes: sobre l’ètica, sobre què significa ésser humà, sobre on estan els nostres límits i què fa que la vida valgui la pena. Menjaríem o no a altres persones si la nostra supervivència depengués d’això? Fins i tot si ens considerem «bones» persones, arriba un punt en el qual l’instint de supervivència ens domina i ens porta per un altre camí? És justificable el suïcidi? Cadascun tindrà una resposta diferent d’aquestes preguntes, però al final tot és pura especulació. No sabem on estem realment fins que ens trobem en aquesta situació.

L’escena de la llauna de Coca-Cola

Tornant al menjar. Encara que no la veiem molt, és aquí mateix, enmig de la carretera. Quan despulles la teva vida de tot el superflu, és del que es tracta. Pa i aigua. O una llauna de Coca-Cola. Un dia, el pare la troba embussada en una màquina expenedora i insisteix que el seu fill la hi doni. Si s’ha de jutjar per la seva reacció, podria ser la primera que hagi provat, havent nascut després del moment en què el món es va esfondrar. El refresc compartit es converteix en una bombolla de, si no felicitat, almenys un alleujament temporal de tot el que els afligeix. Vivint en un món on la gent compra refrescos en ampolles de dos litres, no puc evitar preguntar-me si aquesta abundància ha adormit els nostres sentits. Ja no sentim el sabor de la beguda. Simplement la bevem de totes maneres, sense gaudir-la massa i conscients que no ens fa cap bé.

Una altra escena memorable és quan troben un refugi ple de menjar enllaunat. Per primera vegada en la pel·lícula, gaudeixen d’un menjar de veritat. És un menjar que normalment menysprearíem, però en aquest context es converteix en un sopar extraordinari.

• Entrada Oiginal: https://thevelvetcafe.wordpress.com/2012/10/31/the-best-movies-about-food-are-those-where-there-is-none/